Els orígens: de 1918 a 1925

Es diu que el 10 de Maig de l’any 1918 un grup de veïns dels Hostalets va fundar la “Unió Regionalista Hostaletense”, societat polític cultural que tenia entre altres, l’objectiu de lluitar per aconseguir la implantació de l’autonomia a Catalunya.
Es disposava d’un petit local (Cal Batista, c. Major, 1), que comptava amb un cafè-bar i una petita sala. Atès el reduït espai, a l’hora de fer algun tipus d’actes i espectacles per la Festa Major s’havia de recórrer al lloguer d’un envelat, que es muntava on ara hi ha la plaça del Dr. Conde (la placeta).

Es feu així fins l’any 1925 en què mentre es representava a l’envelat “Terra Baixa”, una forat tempesta obligà a suspendre l’acte. Quatre dels assistents, es varen refugiar a Cal Sr. Enric Cucurella (Actual Torre del Sr. Enric): ell mateix, el Sr. Joan Vallès, el Sr. Joan Subirats i el Sr. Casimir Orriols, en aquell moment van decidir finançar la construcció del que un any més tard seria el Casal Català. Bona part de la gent del poble participà treballant en les obres que començaren el Setembre de 1925 i acabaren per la Festa Major de l’any següent.

De la seva construcció fins al final de la guerra: de 1925 a 1939

Façana de l’edifici del cafè-bar al c. Isidre Vallès

En aquell moment, l’arrelament de la societat al poble sembla ser que era força important, ja que sabem que comptava amb 153 socis familiars, és a dir, aproximadament la meitat de les famílies dels Hostalets. Val a dir que en aquella època només els homes comptaven com a socis titulars.

Des d’un primer moment el Casal Català es convertí en una de les entitats motor de l’activitat cultural i recreativa dels Hostalets, sempre en competència amb La Cooperativa.

Edifici de La Cooperativa.

Ja des que es va inaugurar, pel Casal hi desfilaren les millors companyies de teatre i famoses orquestres fins que l’any 1936 esclatà la Guerra Civil i es troncà tota l’activitat de l’entitat.
En plena Guerra Civil al Casal s’hi van guardar els bancs de l’església, per por que fossin cremats. El retaule de l’altar, així com altres peces, no van córrer la mateixa sort.
El 3 de gener de 1937, la UGT i el PSUC locals es van apoderar del Casal.

Tropes nacionals i italianes desfilant pel carrer Sant Antoni amb l’edifici de La Cooperativa al fons.

Quan van entrar els nacionals, tant espanyols com part d’un destacament italià, feren estada al Casal, entre altres llocs del poble. Encara hi ha qui recorda com els italians cuinaven pasta sota el castanyer i enllepolien la canalla amb xocolata i confitures.

Imatge de la missa celebrada a la Sala-teatre

Acaba la guerra, i amb l’església malmesa, se celebrà una missa al cafè-bar amb un altar improvisat sota el rellotge.

El Franquisme: de 1939 a 1975

Després de la Guerra Civil, l’any 1939 i sota la dictadura, el Casal hagué d’adoptar diferents noms: “Centro Recreativo de la Falange Española de las Jons” (1939), “Casino Nacional” (1940), “Centro Cultural Recreativo” (1958), abans de retornar al seu nom de sempre l’any 1988.
Malgrat tot, és en plena dictadura quan més creix l’arrelament del Casal al poble, ja que es converteix en l’únic punt de trobada i de reunió a causa de la clausura de La Cooperativa. El local de La Cooperativa va ser enderrocat a finals de la dècada de 1970. El Casal començava a ser alguna cosa més que el bar del poble.

Sala del billar, un punt de trobada molt concorregut a l’època.

Durant aquells anys el Casal podia satisfer les necessitats associatives i d’esbarjo de la gent dels Hostalets.
Disposava de cafè-bar (l’únic al poble durant molts anys), d’una sala-billar i d’un jardí-terrassa.

Interior del cafè-bar amb les imatges de Franco i José Antonio a la paret.

Així mateix, la Sala-teatre donava cabuda a balls, teatres i qualsevol tipus d’espectacles, ja que la societat organitzava les principals festes del poble: Festa Major, Pasqua, carnestotltes, la festa de la Germandat de Sant Sebastià amb el ball de la Garlanda, la festivitat de Sant Cirstòfo, la Fiesta de la Liberación, la dels Quintos, la del Most…

Ball de la Garlanda, una tradició de la Festa de la Germandat de Sant Sebastià.

A més, la Sala també servia per fer projeccions de cinema cada setmana i donava cabuda als homentges a la vellesa i a tot esdeveniment festiu que calgués.
Sense oblidar que el Casal servia també com a punt d’assaig del grup de teatre i, fins i tot, allotjava els vestidors del Club de Fubtol, així com la vitrina amb els trofeus de l’equip local.

Tot i les dificultats econòmiques del moment, gràcies a l’entusiasme de la Junta i l’esforç dels socis, el 13 d’octubre de 1966 es comprà el local i passà a ser patrimoni de la societat.

El període democràtic: de 1976 -1990

Contràriament al que s’esperaven, la tornada a la democràcia no va suposar un ressorgiment cultural.
Feia anys que el Casal funcionava per la inèrcia de la rutina i la llista de socis s’anava escurçant i la mitjana d’edat pujava cada cop més. El que va començar com una lleu crisis es va anar agreujant amb el pas del temps.

Els canvis d’hàbits de la societat va deixant de banda la rellevància de festes tradicionals i la mala entesa amb els nous ajuntaments democràtics a l’hora de celebrar festes va anar empitjorant la situació.
Però la pitjor part era el propi edifici en el qual no s’havien fet obres de manteniment de forma continuada i recuperar el seu bon estat suposava una forta despesa econòmica i esforços complicats.

Val a dir que durant els anys de la transició a la sala del Casal s’hi celebraren mítings de diferents partits polítics, així com reunions convocadesper l’Ajuntament del moment o per l’Associació de Veïns (ara ja despareguda).

Però, tot i les dificultats, el Casal va continuar acollint bona part de les festes que se celebraven al poble. Fins i tot en va acollir de noves no vinculades a l’entitat mateixa, com ara les activitats de la Setmana de la Joventut que, des de 1977, va fer desfilar per l’escenari del Casal grups musicals, companyies teatrals i artistes ben coneguts: Rosa M. Sardà, Jaume Sisa, Dagoll Dagom, Els Joglars, els Comediants, La Salseta del Poble Sec, l’Orquestra Plateria, la Mary Sampere, el Pepe Rubianes, el Tàpies o la Cubana, entre molts d’altres.

Imatge del jovent dels Hostalets als anys 1970.

A la dècada de 1980 sorgeixen una sèrie de juntes formades en gran part per gent jove, que creien en l’associacionisme com a millora cultural i que tenien com a objectiu recuperar el Casal, tant pel que fa a l’edifici com pel pes de l’entitat en la vida del municipi.

Els Castellers del Vendrell en una actuació davant la façana del Casal

Així, finalment, es va endegar un procés de restauració que tot i lent, aviat va començar a donar els seus fruits: va tornar a créixer el número de socis i s’acroda un pacte de col·laboració amb altres casals i ateneus de pobles veïns.
És en aquest moment que s’arrengen la teulada i el sostre de la sala, es refà la tanca de pedra, es crea un nou accés a la sala pel carrer Catalunya i quan es modifica tota la instal·lació elèctrica. A més, es reforma també el cafè-bar i al cap de pocs anys, a resultes d’un petit incendi, es millora l’interior per donar-li l’aspecte actual.