La història

Els orígens: de 1918 a 1925

Es diu que el 10 de Maig de l’any 1918 un grup de veïns dels Hostalets va fundar la “Unió Regionalista Hostaletense”, societat político-cultural que tenia entre d’altres, “l’objectiu de lluitar per aconseguir la implantació de l’autonomia a Catalunya”.
La unió disposava d’un petit local (Cal Batista, c. Major, 1), que comptava amb un cafè-bar i una petita sala. Atès el reduït espai, a l’hora de fer algun tipus d’actes i espectacles per a la Festa Major s’havia de recórrer a llogar un envelat, que es muntava on ara hi ha la plaça del Dr. Conde (la placeta).

Vista dels Hostalets, amb l’envelat de Festa Major

Es feu així fins l’any 1925 en què mentre a l’envelat es representava “Terra Baixa”, una forta tempesta obligà a suspendre l’acte.
Quatre dels assistents, es varen refugiar a Cal Sr. Enric Cucurella (actual Torre del Sr. Enric): ell mateix, el Sr. Joan Vallès, el Sr. Joan Subirats i el Sr. Casimir Orriols, van decidir en aquell moment finançar la construcció d’un edifici que un any més tard seria el Casal Català. Bona part de la gent del poble participà en les obres treballant-hi, de manera que entre el setembre de 1925 i el juliol de 1926, les obres acabaren just a punt per la Festa Major.

De la seva construcció fins al final de la guerra: de 1925 a 1939

Façana de l’edifici del cafè-bar des del c. Isidre Vallès

En aquell moment, l’arrelament de la societat al poble era força important, ja que sabem que comptava amb 153 socis familiars, és a dir, aproximadament la meitat de les famílies dels Hostalets. Val a dir que en aquella època només els homes comptaven com a socis titulars.
Des d’un primer moment, el Casal Català es convertí en una de les entitats motor de l’activitat cultural i recreativa del poble, sempre en competència amb La Cooperativa.

Edifici de La Cooperativa.

Ja des que es va inaugurar, pel Casal hi desfilaren les millors companyies de teatre, així com famoses orquestres, fins que l’any 1936 esclatà la Guerra Civil i es troncà tota l’activitat de l’entitat i del municipi.
En plena Guerra Civil al Casal s’hi van guardar els bancs de l’església, per por que fossin cremats. El retaule de l’altar, així com altres peces, no van córrer la mateixa sort.
El 3 de gener de 1937, la UGT i el PSUC locals es van apoderar del Casal.

Tropes nacionals i italianes desfilant pel carrer Sant Antoni amb l’edifici de La Cooperativa al fons.

Amb l’entrada dels nacionals, un destacament de nacionals i part d’un destacament italià, van instal·lar-se al poble ocupant diferents espais. Un d’aquests espais ocupats fou el Casal.
Encara hi ha qui recorda com els italians cuinaven pasta sota el castanyer i enllepolien la canalla amb xocolata i confitures.
Quan es va acabar la guerra, i amb l’església malmesa, se celebrà una missa a la sala-teatre, amb el mossèn i part dels feligresos dalt l’escenari.

Imatge de la missa celebrada a la Sala-teatre

El Franquisme: de 1939 a 1975

Després de la Guerra Civil i sota la dictadura, el Casal hagué d’adoptar diferents noms: “Centro Recreativo de la Falange Española de las Jons” (1939), “Casino Nacional” (1940), “Centro Cultural Recreativo” (1958). No seria fins l’any 1988 quan es va recollir en els estatuts el canvi de nom al que tots coneixem de Casal Català.
Malgrat tot, és en plena dictadura quan més creix l’arrelament del Casal al municipi, ja que es converteix en l’únic punt de trobada i de reunió a causa per als veïns i veïnes, ja que La Cooperativa havia estat clausurada. El local de La Cooperativa va ser enderrocat a finals de la dècada de 1970.

El Casal es convertia en molt més que el bar del poble.

Sala del billar, un punt de trobada molt concorregut a l’època.

Durant aquells anys el Casal podia satisfer les necessitats associatives i d’esbarjo de la gent dels Hostalets. Disposava de cafè-bar (l’únic al poble durant molts anys), d’una sala-billar i d’un jardí-terrassa.

Interior del cafè-bar on malauradament s’hi van haver de pintar les imatges de Franco i José Antonio a la paret.

Així mateix, la Sala-teatre donava cabuda a balls, teatres i qualsevol tipus d’espectacles, ja que la societat organitzava les principals festes del poble: Festa Major, Pasqua, carnestotltes, la festa de la Germandat de Sant Sebastià amb el ball de la Garlanda, la festivitat de Sant Cirstòfol, la Fiesta de la Liberación, la dels Quintos, la del Most…

Ball de la Garlanda, una tradició de la Festa de la Germandat de Sant Sebastià.

A més, la Sala també servia per fer projeccions de cinema cada setmana i donava cabuda als homentges a la vellesa i a tot esdeveniment festiu que calgués.
Sense oblidar que el Casal servia també com a punt d’assaig del grup de teatre i, fins i tot, allotjava els vestidors del Club de Fubtol, així com la vitrina amb els trofeus de l’equip local.

Tot i les dificultats econòmiques del moment, gràcies a l’entusiasme de la Junta i l’esforç dels socis, el 13 d’octubre de 1966 es comprà el local i passà a ser patrimoni de la societat.

El període democràtic: de 1976 -1990

Contràriament al que s’esperava en aquell moment, la tornada a la democràcia no va suposar un ressorgiment cultural de l’entitat.
Feia anys que el Casal funcionava per la inèrcia de la rutina i la llista de socis s’anava escurçant, de manera que la mitjana d’edat pujava cada cop més. El que va començar com una lleu crisi, es va anar agreujant amb el pas del temps.
Els canvis d’hàbits que visqué la societat durant aquella etapa va deixant de banda la rellevància de festes tradicionals. A més, tampoc no hi va ajudar que cada cop es feu més pal·lesa la mala entesa entre les Juntes de l’entitat i els membres dels nous consistoris democràtics a l’hora de celebrar festes.


Els Castellers del Vendrell en una actuació davant la façana del Casal l’any 1969.

Malgrat la situació social, un dels impediments més importants a que va haver de fer front el Casal fou l’estat de l’edifici, ja que durant anys no s’hi havien fet obres de manteniment de forma continuada i recuperar el seu bon estat suposava una forta despesa econòmica i esforços complicats.

Val a dir que durant els anys de la transició a la Sala del Casal s’hi celebraren mítings de diferents partits polítics, així com reunions convocades per l’Ajuntament del moment o per l’Associació de Veïns (ara ja despareguda).

Però, tot i les dificultats, el Casal va continuar acollint bona part de les festes que se celebraven al poble. Fins i tot en va acollir de noves no vinculades a la pròpia entitat, com ara les activitats de la Setmana de la Joventut que, des de 1977, va fer desfilar per l’escenari del Casal grups musicals, companyies teatrals i artistes ben coneguts: Rosa M. Sardà, Jaume Sisa, Dagoll Dagom, Els Joglars, els Comediants, La Salseta del Poble Sec, l’Orquestra Plateria, la Mary Sampere, el Pepe Rubianes, el Tàpies o la Cubana, entre molts d’altres.

Imatge del jovent dels Hostalets asseguts al pedrís de la placeta, als anys 1970.

A la dècada de 1980 sorgeixen una sèrie de juntes formades en gran part per gent jove, que creien en l’associacionisme com a millora cultural i que tenien com a objectiu recuperar el Casal, tant pel que fa a l’edifici com pel pes de l’entitat en la vida del municipi.

Així, finalment, es va endegar un procés de restauració que tot i lent, aviat va començar a donar els seus fruits: va tornar a créixer el número de socis i s’acordà un pacte de col·laboració amb altres casals i ateneus de pobles veïns.
És en aquest moment que s’arrengen la teulada i el sostre de la sala, es refà la tanca de pedra, es crea un nou accés a la sala pel carrer Catalunya i es modifica tota la instal·lació elèctrica.
A més, es reforma també el cafè-bar i al cap de pocs anys, a resultes d’un petit incendi, es millora l’interior per donar-li l’aspecte actual.

Si teniu informacions i detalls sobre la història de l’entitat que ens puguin enriquir el nostre contingut, us adrecem a escriure’ns a contacte@casalcatala.cat